Mòdul 1. Història i rellevància de l’olivera

1. Els origens de l’olivera

L’olivera és un arbre perenne present a tota la regió mediterrània, degut a que aquesta presenta les condicions climàtiques idònies per al seu creixement. El seu hàbitat són les regions càlides, amb hiverns relativament suaus i estius llargs i secs; en definitiva, les característiques pròpies del clima mediterrani.

Oliveres a la serra de Tramuntana (Imatge: Arquitectives)

L’olivera que ha arribat als nostres dies té un origen molt remot i per conèixer la seva història ens hem de remuntar segles i segles enrere. És fruit de l’evolució agrícola de les oliveres silvestres, de les que tenim restes des de la prehistòria. Hem de pensar que aquestes primeres oliveres, per tant, no van ser sembrades ni cultivades, sinó que varen néixer de manera espontània. El fòssil més antic que s’ha trobat d’aquests arbres pertany al període del Miocè superior i data de fa més de 20 milions d’anys!

Empremtes fòssils de fulles d'olivera (Imatge: fossilguy.com)

L’olivera cultivada aparegué entre 10.000 i 7.000 anys enrere a la zona de la mediterrània oriental o Pròxim Orient, als actuals territoris de Síria, Palestina, Líban i Egipte, i molt aviat, es va estendre com una taca d’oli -mai més ben dit- pels territoris del voltant, arribant a Grècia al segle III aC.

Varen ser els fenicis que, a través de les seves rutes comercials, propiciaren l’expansió de l’olivera arreu de tota la mar Mediterrània: Xipre, Creta, illes del mar Egeu, Grècia, Itàlia, fins a l’extrem occidental a l’actual península ibèrica. Per tant, aquest arbre originari dels territoris del Pròxim Orient es conrea a tota la conca mediterrània des de l’antiguitat.

Expansió del conreu de l’olivera (Imatge: almazarasancristobal.com)

A partir del segle XVI, els europeus dugueren l’olivera a Amèrica, principalment a Califòrnia, Mèxic, Perú, Xile i Argentina. A l’actualitat però, també hi ha petites plantacions a la Xina, Japó, Nepal i al sud d’Austràlia, països amb un clima semblant al nostre. S’estima que actualment hi ha uns 1.500 milions d’oliveres arreu del món.

L’inici del conreu de l’olivera està molt relacionat amb l’aparició de la vida sedentària. Els humans, a partir de l’observació constant de la natura, aprengueren el cicle de creixement dels arbres i les plantes. Se n’adonaren que si plantaven una llavor, aquesta germinava, creixia i acabava donant fruits. Fou així com es convertiren en camperols i abandonaren el nomadisme propi de les primeres societats per fer-se sedentaris, és a dir, per assentar-se de manera quasi permanent en un lloc i deixar de traslladar-se d’un lloc a un altre a la recerca d’aliments.

L’antic assentament de Catal Huyuk (Turquia) és el conjunt urbà més gran i millor preservat d’Orient Pròxim (Imatge: thesymbologist.net)

Els primers en dur esqueixos d’olivera a la península ibèrica varen ser els fenicis. Tot i que es tractava d’una espècie d’olivera primitiva que produïa pocs fruits, els antics habitants d’Iberia ja varen saber reconèixer que es tractava d’un arbre molt especial. Posteriorment el seu cultiu va anar creixent gràcies a les relacions comercials que mantenien amb Grècia, però no va ser fins a l’ocupació romana d’Hispania, que el conreu d’olivera va prendre importància.

Un ullastre o olivera borda (Imatge: Flickr CC_Antoni Salvá)

Les civilitzacions que els seguiren, tant romans com musulmans, ja es trobaren amb grans plantacions d’oliveres cultivades pels pobles ibers. Tanmateix, varen ser els romans els que introduïren millores i noves tècniques al conreu de l’olivera i els que la cultivaren a gran escala arreu del territori de la península i l’arxipèlag, transformant profundament el seu paisatge.

Aquest mosaic romà del s. II representa la deessa Diana caçant baix una olivera (Imatge: viridiaurum.com)

A banda d’ampliar les àrees de cultiu destinades a l’olivera, els romans varen introduir la industrialització com a nova forma de producció de l’oli. L’oli que es produïa a les terres d’Hispania era de tan bona qualitat i gaudia de tanta fama, que s’arribà a repartir per tot el territori de l’Imperi romà, tal i com  ho demostren les àmfores que s’han trobat arreu amb la marca de la bètica.

Àmfores d’un vaixell romà del s. III trobades al fons marí de Mallorca (Imatge: hoy.es)

Ben aviat, l’oli d’oliva va esdevenir, juntament amb la vinya i el blat, un dels aliments centrals de la dieta mediterrània. En el cas de Mallorca, aquest producte va tenir un paper clau per a l’economia, tant per la seva funció d’ingredient bàsic en l’alimentació dels habitants, combustible per a il·luminació i matèria primera per a fer sabó, com de producte de canvi i exportació. D’aquí rau per tant, la importància que l’olivera i el seu cultiu han tengut  des de fa milers d’anys a la història i cultura de les illes Balears. Tots els pobles i cultures que han ocupat aquesta àrea geogràfica, han aportat millores i avenços al cultiu de l’olivera i l’extracció de l’oli, fins a convertir-lo en un producte d’ús habitual i quotidià.

Un olivar de muntanya (Imatge: Oli de Mallorca)

2. El paisatge associat l’olivera

Els terrenys adients per al cultiu d’oliveres són de naturalesa calcària, de consistència mitjana o forta, i amb una important proporció d’elements gruixuts, és a dir, terrenys pedregosos que ajuden a retenir l’aigua i a disminuir-ne l’evaporació.  

A Mallorca, aquestes característiques les trobam a la serra de Tramuntana, on ja antigament es conreaven la majoria d’oliveres. Degut al desnivell i a la complicada orografia de la zona, el cultiu de les oliveres es realitza principalment en terrasses, petits terrenys plans a la muntanya amb murs de contenció construïts artesanalment amb el sistema de pedra en sec, on l’única aportació d’aigua és la de la pluja.

Les parets de pedra en sec, tan característiques de la serra, ajuden a ordenar i estructurar el paisatge, alhora que disminueixen el risc d’incendis forestals i frenen l’erosió dels sòls.

Recentment, a banda de la serra, també s’ha començat a implantar el cultiu d’oliveres a l’interior de l’illa, en terrenys on temps ençà s’havien produït cereals, garroves, ametles i figues.

Terrasses construïdes amb marjades de pedra en sec (Imatge: Flickr CC_Maria Rosa Ferre)

Les condicions necessàries per al conreu de l’olivera les trobam en el paisatge rural, en el qual predominen els elements naturals, però on hi ha hagut certa intervenció per part de l’ésser humà  (camps de conreu, sembrats, etc.). Aquests paisatges es destinen a complir amb les activitats primàries, com ara l’agricultura, la ramaderia o la reforestació, entre d’altres. Es caracteritzen també per tenir poca concentració de població i la construcció es limita a petites edificacions destinades a magatzem o al suport de l’activitat econòmica (estables, graners, cases d’eines, etc.), fetes dels materials propis del lloc, generalment pedra.

Un paisatge rural de la Serra (Imatge: Arquitectives)

3. El paisatge rural

La definició d’un paisatge depèn de moltes variables, d’entre les que hem triat les següents:

  • La geomorfologia: Que ens parla sobre les formes de la superfície terrestre.
  • Els usos: Que defineixen quines activitats s’hi duen a terme.
  • La biodiversitat: Que identifica la fauna i la flora que hi habita.
  • L’arquitectura: O les construccions que hi podem trobar.
  • Les infraestructures: O el conjunt de serveis i instal·lacions que fan possible que s’hi desenvolupin els usos i activitats. 

La geomorfologia dels paisatges rurals

El paisatge rural de l’illa està condicionat pel lloc on s’ubica. Així, a la serra de Llevant se situa a zones amb relleu pla, caracteritzades per la fertilitat, i queda representat per estructures parcel·làries clares, que dibuixen el denominat «mosaic d’unitats agrícoles». Això facilita les tècniques de conreu i recollida i és per aquest motiu que les persones dedicades a l’agricultura i a la ramaderia prefereixen aquestes zones a l’hora d’establir-s’hi.

Un paisatge rural de la Serra (Imatge: Arquitectives)

Com hem dit abans, la majoria d’oliveres de Mallorca es troba a la zona nord de l’illa, a la serra de Tramuntana. Les zones rurals de la serra, a diferència de les de l’interior (Pla i Llevant) estan molt condicionades pel relleu del terreny, que motiva la construcció d’estructures molt característiques de la zona.

És en aquests paisatges rurals de la serra on trobam les oliveres més antigues de Mallorca, que s’ubiquen a les vessants de les muntanyes, sempre orientades cap al sud, aprofitant el pendent i la màxima insolació i evitant els vents freds del nord, la qual cosa permet que els conreus es desenvolupin adequadament.

Els usos dels paisatges rurals 

Els dos usos predominants de les zones rurals són la ramaderia i l’agricultura.

L’agricultura és l’activitat econòmica més estesa a la Tramuntana, amb les dificultats que comporta aquest ús en un relleu com el de la serra. Gràcies a una extensa tradició cultural, els habitants han aconseguit optimitzar la producció dels conreus i aprofitar els recursos naturals per explotar-los. Els conreus principals són de secà: L’olivera i la vinya, tot i que també hi trobam ametllers, garrovers i figueres.

Els conreus més estesos a la serra de Tramuntana: Vinya, ametllers, garrovers i figueres (Imatges: Arquitectives)

Convé esmentar també una altra producció de la serra de Tramuntana: Els cítrics, a la vall de Sóller, on es compleixen els requisits ideals per produir fruiters com el taronger i el llimoner.

Plantació de tarongers a Sóller (Imatge: Arquitectives)

Pel que fa a la ramaderia, és important destacar la presència de races autòctones, que no només són un valor per si mateixes −per la carn i la pell−, sinó també un recurs molt útil a l’hora de protegir el medi ambient. Les espècies autòctones que podem trobar a la serra són les ovelles, els ases i les vaques. A part, existeix una important població de cabres, considerades com a espècie invasora.

L’ase (Equus asinus) és una de les espècies autòctones introduïda com animal de ramaderia (Imatge: Arquitectives)

Hem de tenir en compte que la combinació de ramaderia autòctona i agricultura en aquest indret permet que es conservi millor l’ecosistema propi, fent que s’hagin d’emprar menys productes fitosanitaris i adobs, evitant la contaminació del sòl i de les aigües subterrànies i contribuint a controlar la vegetació espontània dels terrenys on pasturen.

Des del segle XIX, el turisme ha estat una font d’ingressos important per a la serra. Personatges il·lustres, com l’arxiduc Lluís Salvador o el compositor Chopin, triaren la zona com a destí dels seus viatges.

Pel que fa al lleure, el territori de la serra ofereix una gran varietat de paratges i rutes amb interès cultural, etnogràfic i natural, que la converteixen en un atractiu per a excursionistes i caminants.

Excursionistes a la Serra (Imatge: Flickr CC_Emilio Vaquer)

La biodiversitat dels paisatges rurals 

La Serra es distingeix per una flora endèmica important i per plantes singulars, d’entre les quals destaquen les comunitats d’alzinar baleàric (Quercus ilex), les de garriga d’ullastre (Olea europaea var. oleaster), les de matollar, sobretot romaní (Salvia rosmarinus) i bruc (Erica arborea) i les de pinar baleàric (Pinus halepensis).

El bruc, el romaní, l’alzina i el pi, espècies vegetals que trobam a la serra de Tramuntana (Imatges: Arquitectives)

Com que es tracta d’una de les zones menys afectades per l’activitat humana recent, hi sobreviuen espècies animals molt amenaçades en altres llocs de Mallorca. Dins el grup dels vertebrats, destaquen aus com l’àguila pescadora (Pandion haliaetus) o el voltor negre  (Aegypius monachus), i amfibis com el ferreret (Alytes muletensis), tots en perill d’extinció i catalogats com espècies protegides.

Un voltor negre, una àguila pescadora i un ferreret, fauna habitual de la Serra (Imatges: Arquitectives)

Les infraestructures 

Les infraestructures característiques del paisatge rural són les que donen servei a les activitats econòmiques principals.

D’una banda, els camins, generalment de terra o de pedra en sec, que connecten les diferents finques entre sí i amb les carreteres principals i que serveixen per transportar els productes i el bestiar. Els camins de la serra es caracteritzen per estar empedrats, cosa que facilita el pas de les persones i dels animals domèstics. A més, el relleu fa que sovint els camins i carreteres siguin vies sinuoses i zigzaguejats.

Un camí empedrat de la serra Tramuntana (Imatge: Arquitectives)

D’altra banda, trobam les infraestructures construïdes per aprofitar els recursos naturals. Les més significatives són les relacionades amb l’aigua i serveixen per abastir la població (pous o fonts), el bestiar (abeuradors) o per regar els conreus (safareigs, síquies, sínies i aljubs).

El pou del Pla des Pouet (Imatge: Juanjo Suárez)
Un safareig a Banyalbufar (Imatge: Arquitectives)

Però com ja hem dit abans, sens dubte la tècnica mes destacable és la de la pedra en sec, que ha permès ampliar zones de conreu, millorar les collites, construir camins i carreteres, evitar danys i aprofitar l’aigua de pluja.

Un mur pedra en sec (Imatge: Arquitectives)

L’arquitectura 

La majoria d’edificacions situades en els paisatges rurals són de caràcter tradicional i serveixen a l’activitat agrícola i ramadera. Són arquitectures senzilles, sense ornamentació, però amb una gran lògica constructiva i ambiental, que aprofiten els recursos naturals, la ubicació i l’orientació i que es construeixen amb materials locals, com ara la pedra o la teula, aconseguint integrar-se en el paisatge que les envolta.

Des de fa segles, els habitants de la serra han aixecat petites construccions per aprofitar els recursos. Les cases de neu, els forns de cal o les sitges per al carboneig en són bons exemples.

Una casa de neu (Imatge: Flickr CC_Stravaiger)
Una casa de roter (Imatge: Flickr CC_Antoni Salvá)

Altres edificacions habituals que hi trobam són les cases de possessió, que en el seu origen pertanyien a nobles i terratinents i funcionaven com a centres de producció. Moltes d’aquestes possessions de la serra de Tramuntana tenien també una tafona per a l’elaboració de l’oli.

La possessió de Raixa, a Bunyola (Imatge: Arquitectives)
La tafona de Son Torrella (Imatge: conselldemallorca.net)

No ens podem oblidar del patrimoni religiós, també present en aquest indret i definit per les ermites, construïdes per persones que cercaven la soledat i l’espiritualitat entre les muntanyes de la Serra.

L’ermita de Sant Llorenç (Imatge: Flickr CC_Marie)

4. Activitat

Es proposa una activitat per aprofundir en els aspectes tractats en aquest primer mòdul, amb la intenció d’animar el professorat i l’alumnat a trobar maneres diferents d’investigar i reflexionar sobre el paisatge associat a l’olivera.

ACTIVITAT MÒDUL 1. EMMARCANT EL PAISATGE

Per fer aquesta activitat, et proposam fer una de les Oleorutes descrites a la web, que també trobaràs a l’aplicació mòbil.

Què necessitaràs

  • Una bastida buida, de qualsevol mida, forma i material.
  • Una càmera fotogràfica.

Què farem

Durant la ruta, fixa’t en tot allò que hi ha al teu voltant, tant en la llunyania com en els detalls més propers.

Emprant la bastida, emmarca allò que et cridi l’atenció. Pot ser una imatge panoràmica, la fulla d’un arbre, el dibuix d’una soca… Les possibilitats són infinites!

Fotografia l’enquadrament triat, fent aparèixer la bastida a la imatge.

Comparteix les teves fotos al fòrum amb una breu explicació sobre el paisatge o l’element fotografiat. per tal que les puguem gaudir tots plegats.

Un poc d’inspiració

5. Arxius descarregables

Mòdul 1

Tamany: 5 mB

Mòdul 1 - Fitxa

Tamany: 2 mB